Xodos

El dissabte anterior al diumenge de la Trinitat, els veïns de Xodos van caminant en rogativa cap a Sant Joan de Penyagolosa. Ho fan pel camí més directe, que implica l’ascensió al Marinet, i d’aquesta manera recorren els quasi 7 quilòmetres de distància escoltant els cants propis i observant serenament el paisatge que els envolta.

Tot i ser un dels itineraris més curts, es pot observar una gran varietat patrimonial. A la eixida del poble se situa el molí de Xodos, un edifici ple d’història i treball, algunes fonts, com la dels Possos o l’Argivello o construccions com el mas de Mor, en vista al cim de Penyagolosa.

DESCARreGA EL TRACK

Botànica

La població de Xodos se situa al voltant de bancals de cultius de secà i pasturatges, encara que a pocs metres apareix la interacció entre ecosistemes forestals i agrícoles. Els ecosistemes forestals en cotes baixes són principalment formacions vegetals de carrasques (Quercus ilex ssp rotundifolia) i pi blanc (Pinus halepensis), ben estructurades i amb una rica vegetació arbustiva. Per damunt dels 1000 metres, les pinedes de pi blanc són substituïts per la pinassa (Pinus nigra) i el pinastre (Pinus pinaster), aquest últim sobre sòls descarbonatats. En aquestes altituds és freqüent observar formacions de savina turífera (Juniperus thurifera), indicatives d’un clima més continental. Ha de destacar-se, així mateix, la presència de roure valencià (Quercus faginea), teix (Taxus bacata) i til·ler (Tilia platyphyllos), així com les interessants formacions de reboll o roure martinenc (Quercus pyrenaica) sobre sòls silicis. Des del punt de vista bioclimàtic està situat en l’estatge supramediterrani. L’itinerari transcorre cap a Sant Joan i l’abrupta orografia fa que es vaja pujant cap a l’estatge mesomediterrani, i posteriorment, a l’estatge supramediterrani, on es troba l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa.

Geologia

La població de Xodos, igual que el transcurs del seu itinerari, geològicament s’assenta en el període cretaci, sobre margues i margocalcàries. La litologia va variant en funció de l’orografia i l’època cretàcica i apareixen en zones arenes i argiles. Sant Joan de Penyagolosa, destinació de tots els pelegrinatges, s’assenta sobre materials del període cretaci. Encara que els materials observats pertanyen al mateix període, presenten molta diversitat. En els diferents recorreguts realitzats s’han reconegut: calcàries, calcàries ferruginoses, margocalcàries i calcàries arenoses, dolomies, gres, margues i arenes.

Fauna

A grans trets aquest camí discorre per pinedes madures, boscos en galeria, boscos d’alzines, cultius de secà, zones altes amb vegetació adaptada a ambients secs i horts o cultius periurbans. Entre l’avifauna potencialment observable en el camí destaquen el sebel·lí comú, que podrem trobar en planures de cultiu de secà; el papafígol en boscos madurs; i en el cas de detectar blanques, o més comunament conegudes en el lloc com garsa, s’ha d’estar atent a la presència del cucut reial europeu durant l’època de cria, perquè parasita els seus nius; també es pot observar el picacarrasques reial en ambients forestals o zones agrícoles amb arbratge i l’àguila marcenca. Entre els mamífers, podem destacar el gat salvatge, la cabra muntesa, la geneta, el teixó o el senglar.

Avifauna de Xodos

Patrimoni material

En eixir del poble trobem el molí de Xodos, que destaca per les dimensions del seu cup d’aigua. Seguint l’itinerari trobem els Possos i la seua font, on descansen els pelegrins de les Useres. Encaminats cap al Marinet es troba la font de l’Arxivello, i fins al cim, l’arquitectura que acompanya el camí forma part del paisatge modulant-lo amb pedra seca. Després del Pla de la Creu es troba el Mas de Mor, un mas xicotet construït a gran altura i amb vista a Penyagolosa.

Patrimoni inmaterial

La pregària de Xodos és la quarta que, d’una manera anual, acudeix al santuari. Antigament se celebrava el dilluns després del diumenge de la Trinitat, el mateix dia que arribaven els pelegrins de Culla, que no podien entrar-hi abans d’eixir els de Xodos.

Aquell dia la campana convoca els pelegrins, que acudeixen al temple parroquial. Durant el trajecte fins a Sant Joan paren tres vegades per a cantar responsos. Es demana la intercessió de Sant Joan i la resta de sants perquè els done salut, pau i aigua del cel, com diuen en l’O vere Deus. Caminen pel camí que ve de les Useres, el mateix dels seus pelegrins i també dels d’Atzeneta quan pelegrinaven. Remuntat el Marinet, en el Pla de la Creu i descansen uns minuts. Molt prompte se sentirà la campana de l’ermita que anuncia la seua proximitat, i la processó ix a rebre’ls. Entren tots junts i, davant de l’altar major, s’entona l’últim O vere Deus davant de la imatge, amb les pertinents invocacions. Després comença el descans merescut. Al cap d’una estona, té lloc la missa, d’acord amb les rúbriques conciliars. Abans cantaven la De angelis en llatí i gregorià. S’acaba amb el cant dels gojos del sant mentre besen el reliquiari.

Després del dinar, a mitjan vesprada, ixen de tornada cap al seu poble, amb el mateix ritual que a l’eixida al matí, i la processó de comiat torna al santuari. El pelegrinatge descansa davant del Mas de Mor i després en la font dels Possos. Arribats al poble entren al temple parroquial, on acaba la processó.

Paviments

En l’actualitat queden trams empedrats en pràcticament tots els itineraris a Sant Joan de Penyagolosa. Encara que de distintes dimensions, de diferents tipus de pedra i en un estat de conservació variable, és important destacar la importància de la conservació d’aquests trams.

Els itineraris culturals valencians són patrimoni material que s’ha de conéixer, preservar i transmetre. Els camins valencians vernacles no es poden datar amb certesa, però entre les variants trobem camins reals, camins de carro, camins de ferradura, senders i un llarg etcètera. L’ús dels camins va perdre la seua vocació quan, a mitjan del segle xx, l’èxode rural va acabar pràcticament amb el sistema de vida masover arrelat secularment en la zona de Penyagolosa. En una altra època la voluntat era facilitar els accessos a cada lloc del territori, per la qual cosa era necessari assegurar la durabilitat dels camins; per aquesta raó, en alguns casos, es van empedrar.

Els camins s’empedraven en llocs on hi havia el risc que el ferm lliscara: terrenys molt humits i amb presència important de fang, per a reduir l’erosió produïda pels torrents d’aigua, on el trànsit d’animals és intens, com en els trams més pròxims als pobles, i per a crear un pendent constant en els trams més costeruts i facilitar d’aquesta manera la pujada i baixada dels animals carregats.

L’empedrat consisteix en el pavimentat del ferm d’un camí amb pedres travades unes amb les altres. Les pedres que conformen l’empedrat no estan unides amb cap material ni argamassa, sinó que mantenen la seua posició pel contacte entre elles. Els espais on no hi ha contacte es rebleixen amb pedres més xicotetes i terra de la zona per a acabar de travar el seu moviment.

Els trams empedrats formen part d’un patrimoni molt vulnerable que sense manteniment té el risc de desaparéixer en un període curt de temps. Per tant, s’ha de demanar la conscienciació de tots els usuaris dels camins en la seua preservació. Igualment, s’ha d’evitar portar a terme usos agressius de les zones pavimentades.