Camins de Penyagolosa

Antics Camins

Les Useres

La peregrinació de les Useres és la més representativa dels valors patrimonials immaterials de l’entorn de Penyagolosa. L’últim divendres del mes d’abril, pelegrins, cantors, càrregues i altres acompanyants, van caminant a l’ermita de Sant Joan per tornar l’endemà, demanant salut, pluja i pau.

Els pelegrins recorren els 26 quilòmetres que separen les Useres de Sant Joan en un entorn carregat d’història. En aquest itinerari es troba Sant Miquel de les Torrocelles, ermita fortificada del segle XIII. Es localitzen també nombrosos masos, destacant el mas de Blai de la Vall o els Possos, tot just al costat de Xodos. Cal parlar també de la pujada a la lloma Bernat o al Marinet, cims de gran bellesa paisatgística i entorns de biodiversitat remarcable.

DESCARREGA EL TRACK

Botànica

Les Useres se situa al voltant de cultius de secà, principalment ametlers (Prunus dulcis) i oliveres (Olea europea) i algunes hortes i camps de cultiu on es planten cereals. A continuació, deixa pas a la interacció entre ecosistemes forestals i agrícoles. Es poden observar antics cultius on apareixen rebrots de pinàcies i, posteriorment, boscanys de ginebres. Els masos que es troben pròxims als camins solen tindre antics cultius i restes d’oms (Ulmus minor) o altres espècies d’arbres. Als voltants dels rius o rierols es pot trobar una vegetació típica de ribera (Populus). L’aparició de fagàcies i pinàcies és un indicatiu en el camí de la proximitat al Parc Natural de Penyagolosa. Cal destacar que a l’entorn de l’ermitori de Sant Joan prevalen les pinàcies. Les Useres, des del punt de vista bioclimàtic, està situat en l’estatge mesomediterrani, que es caracteritza per espècies com Pinus halepensis, Genista valentina, Lonicera implexa, Quercus coccifera, Smilax aspera, Thymus piperella, Ulex parviflorus, Viburnum tinus, Cytisus patens, Daphne gnidium, Erica multiflora, Fraxinus ornus i Clematis flammula. L’itinerari transcorre cap a Sant Joan i l’abrupta orografia fa que es vaja pujant cap a l’estatge supramediterrani, on es troba l’ermita de Sant Joan de Penyagolosa.

Geologia

La població de les Useres geològicament s’assenta en el període cretaci, sobre calcàries i margues. Posteriorment, i pràcticament en la totalitat del transcurs de l’itinerari fins a Sant Joan, la litologia inicialment correspon a calcàries, margues i calcàries ferruginoses, i posteriorment a calcàries i margues; es tornen a percebre després d’aquestes les calcàries ferruginoses, margues i calcàries i, prèviament a Sant Joan, es perceben margues i margo calcàries. La litologia va variant en funció de l’orografia i l’època cretàcica, i apareixen en algunes zones arenes i argiles. En arribar a Sant Joan de Penyagolosa es perceben materials del període cretaci, com ara calcàries, calcàries ferruginoses, margocalcàries i calcàries arenoses, dolomies, gres, margues, arenes i argiles.

Fauna

L’inici del camí està marcat per la potent presència antròpica, on trobem medis agrícoles amb cultius de secà abancalats, principalment ametlers, en els quals podrem observar sense dificultat gafarrons o fins i tot capsots. Bona part del camí fins arribar a Xodos està dominat pel matoll mediterrani i màquies, on es pot observar el cotoliu. A les proximitats de Xodos comencen a fer-se més patents les arbredes de pinassa (Pinus nigra) en mosaic amb pi roig (Pinus sylvestris), on es pot observar el bectort.

Quant a la fauna associada a aquest ecosistema, podem afirmar que és rica i variada, i inclou tota mena d’animals. Destaquen entre els mamífers la presència de rabosa, senglar, esquirol i cabra muntesa. També es poden trobar espècies cinegètiques com el conill i la perdiu, ja que el camí actua com a corredor natural. Amb una mica de sort, es pot disfrutar de la visió de gran quantitat de rèptils. Destaquen el fardatxo ocel·lat, la colobra bastarda i l’escurçó.

Avifauna de Les Useres

Patrimoni material

El camí de les Useres avança fina al Corral Blanc, una construcció de pedra seca fronterera amb el terme de Llucena, entre masos xicotets i construccions de pedra seca. Una parada dels pelegrins és el Mas de Blai de la Vall, on la senda creua el mas passant per sénies d’extracció d’aigua i una font amb bassa i abeurador. L’itinerari continua fins a Sant Miquel de les Torrocelles, ermita fortificada d’orígens islàmics. Seguint en direcció a Xodos, a través de diversos masos, el camí troba construccions com el Mas de Noguera o el Mas d’Ahicart de Dalt, des d’on, pujant la lloma Bernat a través del paisatge muntanyós, s’arriba a la Vega. El seu peiró i el mateix mas avancen l’arribada a la població de Xodos

Patrimoni inmaterial

La celebració d’aquest pelegrinatge des de les Useres fins al santuari de Sant Joan de Penyagolosa té lloc durant el divendres i el dissabte últims del mes d’abril de cada any. El guia, els pelegrins, els cantors, les càrregues i les promeses comencen el seu itinerari cap a l’ermita. L’ancestral pelegrinatge té parades on els pelegrins resen, mengen o descansen. Aquestes fites són les següents: el Corral Blanc, el Mas de la Vall, Sant Miquel de les Torrocelles, font del Mas d’Ahicart, la lloma Bernat, la font dels Possos, el Marinet i l’ermita de Sant Joan de Penyagolosa. Allí, els pelegrins passen la nit en la cova, una petita cambra on descansen i resen al voltant d’una foguera. L’endemà s’acomiaden de l’ermitori amb una missa i emprenen el camí de tornada pel mateix itinerari, exceptuant que en la segona jornada entren a Xodos. Per a l’entrada a les Useres els pelegrins es descalcen, encenen el fanal i entren al poble xafant l’estora verda o enramà d’heura i plantes enfiladisses que uns moments abans han acabat de posar les dones i els xiquets. Després de passar per l’ermita del Loreto i la del Crist de l’Agonia arriben a l’església parroquial, on es canta l’últim respons. L’endemà se celebra la Missa dels pelegrins i s’acomiada el ritual a l’espera que es complisca la pregària d’obtindre salut, pau i pluja.

Paviments

En l’actualitat queden trams empedrats en pràcticament tots els itineraris a Sant Joan de Penyagolosa. Encara que de distintes dimensions, de diferents tipus de pedra i en un estat de conservació variable, és important destacar la importància de la conservació d’aquests trams.

Els itineraris culturals valencians són patrimoni material que s’ha de conéixer, preservar i transmetre. Els camins valencians vernacles no es poden datar amb certesa, però entre les variants trobem camins reals, camins de carro, camins de ferradura, senders i un llarg etcètera. L’ús dels camins va perdre la seua vocació quan, a mitjan del segle xx, l’èxode rural va acabar pràcticament amb el sistema de vida masover arrelat secularment en la zona de Penyagolosa. En una altra època la voluntat era facilitar els accessos a cada lloc del territori, per la qual cosa era necessari assegurar la durabilitat dels camins; per aquesta raó, en alguns casos, es van empedrar.

Els camins s’empedraven en llocs on hi havia el risc que el ferm lliscara: terrenys molt humits i amb presència important de fang, per a reduir l’erosió produïda pels torrents d’aigua, on el trànsit d’animals és intens, com en els trams més pròxims als pobles, i per a crear un pendent constant en els trams més costeruts i facilitar d’aquesta manera la pujada i baixada dels animals carregats.

L’empedrat consisteix en el pavimentat del ferm d’un camí amb pedres travades unes amb les altres. Les pedres que conformen l’empedrat no estan unides amb cap material ni argamassa, sinó que mantenen la seua posició pel contacte entre elles. Els espais on no hi ha contacte es rebleixen amb pedres més xicotetes i terra de la zona per a acabar de travar el seu moviment.

Els trams empedrats formen part d’un patrimoni molt vulnerable que sense manteniment té el risc de desaparéixer en un període curt de temps. Per tant, s’ha de demanar la conscienciació de tots els usuaris dels camins en la seua preservació. Igualment, s’ha d’evitar portar a terme usos agressius de les zones pavimentades.