Logo de la Diputació de Castelló Logo de Camins de Penyagolosa

Villahermosa del río

Villahermosa del río

Tot i no tindre una notícia concreta que alguna vegada existís una rogativa fins a Sant Joan, cal destacar que la transmissió oral dels veïns de Villahermosa així ho apunta. No obstant aquesta incertesa, cal destacar que l’itinerari que uneix aquesta població amb l’ermita es un niu de biodiversitat i esplendor paisatgístic. En els seus 11 quilòmetres, el senderista s’endinsa al barranc del riu Carbo. Aquest riu de caudal variable però continu, baixa des del massís de Penyagolosa donant vida a diferents nuclis vernacles com ara Cardàs, el mas de Coria, la masia Roncales, etc. S’ha de parar atenció als canvis de la vegetació en funció de l’altura, ja que des del poble fins al punt més alt de la ruta la diferència és d’uns 600 metres.



Powered by Wikiloc
botanica

Botànica 

Villahermosa del Río se situa al voltant de cultius de secà, principalment, alguns camps de cultius i fruiters. A continuació, deixa pas a la interacció entre ecosistemes forestals i agrícoles. Es poden observar antics cultius on apareixen rebrots de pinàcies i boscanys de ginebres. Els masos que es troben pròxims als camins solen tindre antics cultius i restes d’oms (Ulmus minor) o altres espècies d’arbres. Als voltants dels rius o rierols es pot trobar una vegetació típica de ribera (Populus). L’aparició de fagàcies i pinàcies és un indicatiu en el camí de la proximitat al Parc Natural de Penyagolosa. Cal destacar que a l’entorn de l’ermitori de Sant Joan prevalen les pinàcies.

 

Geologia

En la població de Villahermosa del Río afloren materials tant del període cretaci com del Triàsic. En el Cretaci es perceben calcàries, margues i calcàries ferruginoses, mentre que en el Triàsic s’observen dolomies. Iniciant l’itinerari cap a Sant Joan de Penyagolosa persisteixen els materials cretàcics i en el naixement del riu Carbo es tornen a distingir les dolomies. Posteriorment, l’itinerari va variant els materials en funció de l’orografia, encara que sempre de l’època cretàcica. Després de les dolomies del Carbo apareixen gres, argiles i calcàries i, posteriorment, amb el gres apareixen les calcàries arenoses i calcàries. Sant Joan de Penyagolosa s’assenta sobre materials del període cretaci. Encara que els materials observats pertanyen al mateix període, presenten molta diversitat. En els diferents recorreguts realitzats s’han reconegut: calcàries, calcàries ferruginoses, margocalcàries i calcàries arenoses, dolomies, gres, margues, arenes i argiles.



 

Fauna

El camí es caracteritza per la influència del riu Carbo en la vegetació i espècies presents, i es poden trobar la merla d’aigua o la bosqueta pàl·lida. Creix la vegetació de ribera i boscos madurs en què es pot trobar la cotxa cua-roja. En boscanys madurs de ginebres podrem observar la busquereta emmascarada i el tord comú. El camí també discorre per carrasques en pedregars, boscos de pi i cultius de secà. Entre els amfibis són freqüents el gripau corredor i el tòtil, i entre els rèptils la colobra llisa europea i l’escurçó. També existeix població de senglar, cabra muntesa, cabirol i de xicotets rosegadors.



Patrimoni material

En els primers quilòmetres del camí destaca el molí Norte, al costat del riu Carbo, abans d’agafar la senda cap a la Masía Roncales. Aquesta masia, adaptada ara en allotjament rural, està voltada d’hortes i bancals, ja que en estar prop del riu hi havia certa abundància d’aigua. El riu va sustentar una xarxa de molins que, seguint el camí, es troben en aquest ordre: molí Norte, molí d’Abajo i Molí de la Roca. En emprendre la pujada cap a l’Ereta es troba Cardas, un conjunt de cases on vivien nombroses famílies, i el Mas de Còria, amb espectacular vista del barranc del Carbo.


material

Patrimoni inmaterial

Segons la tradició popular els seus habitants eixien en pelegrinatge a l’espera que no ho feren els de Puertomingalvo, en aquest cas, ells recollien el torn. Això no obstant, queda constància de la devoció particular que molts dels seus habitants, sobretot els que viuen en l’entorn de Penyagolosa i Sant Joan, confessen envers el sant, el costum de visitar el santuari particularment i, fins i tot, estar inscrits en la seua confraria. D’altra banda, podem suposar que si els gojos de Sant Joan de Penyagolosa els va compondre B. L. de Argensola, qui va ser arxipreste de la parròquia de Villahermosa del Río, probablement tindria alguna cosa a veure amb la devoció que es professa al sant. Tot i això, el santuari de rogatives de Villahermosa del Río és Sant Bartomeu, que curiosament està esculpit en una imatge pareguda a la de Sant Joan.



 
inmaterial
pavimentos

Paviments

En l’actualitat queden trams empedrats en pràcticament tots els itineraris a Sant Joan de Penyagolosa. Encara que de distintes dimensions, de diferents tipus de pedra i en un estat de conservació variable, és important destacar la importància de la conservació d’aquests trams.

Els itineraris culturals valencians són patrimoni material que s’ha de conéixer, preservar i transmetre. Els camins valencians vernacles no es poden datar amb certesa, però entre les variants trobem camins reals, camins de carro, camins de ferradura, senders i un llarg etcètera. L’ús dels camins va perdre la seua vocació quan, a mitjan del segle xx, l’èxode rural va acabar pràcticament amb el sistema de vida masover arrelat secularment en la zona de Penyagolosa. En una altra època la voluntat era facilitar els accessos a cada lloc del territori, per la qual cosa era necessari assegurar la durabilitat dels camins; per aquesta raó, en alguns casos, es van empedrar.

Els camins s’empedraven en llocs on hi havia el risc que el ferm lliscara: terrenys molt humits i amb presència important de fang, per a reduir l’erosió produïda pels torrents d’aigua, on el trànsit d’animals és intens, com en els trams més pròxims als pobles, i per a crear un  pendent constant en els trams més costeruts i facilitar d’aquesta manera la pujada i baixada dels animals carregats.

L’empedrat consisteix en el pavimentat del ferm d’un camí amb pedres travades unes amb les altres. Les pedres que conformen l’empedrat no estan unides amb cap material ni argamassa, sinó que mantenen la seua posició pel contacte entre elles. Els espais on no hi ha contacte es rebleixen amb pedres més xicotetes i terra de la zona per a acabar de travar el seu moviment.

Els trams empedrats formen part d’un patrimoni molt vulnerable que sense manteniment té el risc de desaparéixer en un període curt de temps. Per tant, s’ha de demanar la conscienciació de tots els usuaris dels camins en la seua preservació. Igualment, s’ha d’evitar portar  a terme usos agressius de les zones pavimentades.