Camins de Penyagolosa | Castillo de Villamalefa
Logo de la Diputación de Castellón Logo de Camins de Penyagolosa

Castillo de Villamalefa

Castillo de Villamalefa

Ludiente peregrinava a Sant Joan de comú acord amb el Castillo de Vilamalefa en una data variable de primavera. Aquesta peregrinació va desaparèixer en 1.913. Es coneix el camí gràcies a antigues planimetries i documents referència com ara el «Libro mayor de rentas de la iglesia y clero de Ludiente», de 1.798. En l’itinerari, d’uns 25 quilòmetres, es troben reminiscències del que va ser aquesta terra el segle passat. El mas de la Granella, el mas Quemado, el mas de Agustina, tots evoquen el treball dels pobladors d’aquestes viles. Les activitats eren variades: com ara la ramaderia, el cultiu del cereal o la vinya. Des del mas de Campo, a meitat camí, el cim de Penyagolosa sempre guia la persona que hi va, que ja no el perdrà de vista pràcticament en tot l’itinerari.



Powered by Wikiloc

Botànica

Castillo de Vilamalefa se situa al voltant de cultius de secà i a pocs metres apareix la interacció entre ecosistemes forestals i agrícoles. Es poden observar ecosistemes forestals de fagàcies i ginebres i trams de sotabosc, així com penyalars. Els masos que es troben pròxims als camins solen tindre antics cultius i restes d’oms (Ulmus minor) o altres espècies d’arbres. Als voltants dels rius o rierols es pot trobar una vegetació típica de ribera (Populus). L’aparició de fagàcies i pinàcies és un indicatiu en el camí de la proximitat al Parc Natural de Penyagolosa. Cal destacar que a l’entorn de l’ermitori de Sant Joan prevalen les pinàcies. Castillo de Vilamalefa, des del punt de vista bioclimàtic, està situat en l’estatge termomediterrani, que es caracteritza per espècies com Pinus halepensis, Genista valentina, Lonicera implexa, Quercus coccifera, Smilax aspera, Thymus piperella, Ulex parviflorus, Viburnum tinus, Cytisus patens, Daphne gnidium, Erica multiflora, Fraxinus ornus i Clematis flammula. L’itinerari transcorre fins a Sant Joan i l’abrupta geografia fa que es vaja pujant fins a l’estatge mesomediterrani i, posteriorment, a l’estatge supramediterrani, on es troba l’ermita de Sant Joan de Penyagolosa.


Geologia

La població del Castillo de Vilamalefa geològicament s’assenta en el període cretaci, sobre calcàries i margues, i en les zones més baixes de la població es perceben gres, argiles i llims. Posteriorment, el camí a Sant Joan de Penyagolosa correspon a un Cretaci, encara que es perceben inclusions en el Juràssic. La litologia correspon a calcàries i dolomies, i posteriorment a gres  i margues. Al llarg del camí la litologia va canviant en funció de l’orografia i l’època cretàcica i, finalment, es poden percebre calcàries, calcàries ferruginoses i margues, així com gres, arenes i argiles en zones de cotes inferiors. El camí transcorre per Cretaci pràcticament fins a Sant Joan, tot i que es percep en muntanyes pròximes el Triàsic amb materials argilosos, dolomies i algeps. Les calcàries predominen cap a Sant Joan de Penyagolosa, que s’assenta sobre materials del període cretaci. Aquest període coincideix també en la zona per la qual discorre l’itinerari del camí. Tot i que els materials observats pertanyen al mateix període, presenten molta diversitat. En els diferents recorreguts realitzats s’han reconegut: calcàries, calcàries ferruginoses, margocalcàries i calcàries arenoses, dolomies, gres, margues, arenes i argiles.


 
penyagolosa

Fauna

Al llarg del camí de Ludiente i la bifurcació del Castillo de Vilamalefa trobem una gran varietat d’ambients, on destaquen els boscos madurs, boscos i boscanys de ginebres i carrasques en penyalars i pedregars, parets, tallats, rocams verticals sense vegetació, matollar baix i bruguerars, a més de planícies amb herbassars i cultiu de cereals. Aquesta varietat d’ambients es tradueix en una àmplia varietat d’aus. Entre aquestes podem destacar les tres espècies de còlbits, negre, gris i ros, que es poden detectar en l’àrea d’estudi. També podem trobar el pica-soques blau en arbredes madures, o l’arpella pàl·lida en medis oberts durant l’estiu.

Entre els mamífers podem destacar el visó americà, la fura comuna, el teixó comú, la mostela, la geneta, la fagina, el gat salvatge o la rabosa comuna. També hi ha una considerable població de cabra muntesa. Entre els amfibis són freqüents el gripau corredor i el tòtil, i entre els rèptils, la colobra llisa europea i l’escurçó.


 

Patrimoni material

El camí parteix pel Mas del Negre i el Mas de l’Obera  fins a arribar al Mas Quemado, mas abandonat però que conserva la seua essència passada de lloc important. Conserva també un cup de vi que va servir per a premsar raïm en altres temps. El camí continua fins al Mas del Campo i el Mas d’Agustina, amb vista imponent a Penyagolosa. Des d’aquest punt l’itinerari puja fins al Mas de Collado, fronterer amb el Parc Natural de Penyagolosa, on ja baixa passant per diverses fonts i construccions destinades a la conservació de la neu, fins a l’ermita de Sant Joan de Penyagolosa.


masquemao

Patrimoni inmaterial

A diferència dels altres pobles en els quals pareixia ser anual per vot, a Ludiente es votava cada vegada, i la portaven a terme amb els habitants del Castillo de Villamalefa, generalment a la primavera. Això no obstant, solien celebrar-se rogatives prèvies de processió claustral per a demanar les pluges que portaren pau i cultius. Si plovia, la petició i el vot es donaven per complits. En cas contrari, es votava anar a Sant Joan de Penyagolosa, la qual cosa tenia lloc unes tres setmanes més tard, temps suficient per a demanar llicència a l’autoritat eclesiàstica i comunicar la decisió al capellà del Castillo de Villamalefa i al de Vistabella. Si la votació era afirmativa i plovia els dies immediats, s’hi anava a donar gràcies, com va passar alguna vegada després d’una pluja abundant. Pelegrinava u de cada casa, el cap com a norma, o un dels fills majors. Havien de ser dotze i anaven vestits amb saial de pelegrí. Podien acompanyar-los tots els que volien, tant homes com dones.

Paviments

En l’actualitat queden trams empedrats en pràcticament tots els itineraris a Sant Joan de Penyagolosa. Encara que de distintes dimensions, de diferents tipus de pedra i en un estat de conservació variable, és important destacar la importància de la conservació d’aquests trams.

Els itineraris culturals valencians són patrimoni material que s’ha de conéixer, preservar i transmetre. Els camins valencians vernacles no es poden datar amb certesa, però entre les variants trobem camins reals, camins de carro, camins de ferradura, senders i un llarg etcètera. L’ús dels camins va perdre la seua vocació quan, a mitjan del segle xx, l’èxode rural va acabar pràcticament amb el sistema de vida masover arrelat secularment en la zona de Penyagolosa. En una altra època la voluntat era facilitar els accessos a cada lloc del territori, per la qual cosa era necessari assegurar la durabilitat dels camins; per aquesta raó, en alguns casos, es van empedrar.

Els camins s’empedraven en llocs on hi havia el risc que el ferm lliscara: terrenys molt humits i amb presència important de fang, per a reduir l’erosió produïda pels torrents d’aigua, on el trànsit d’animals és intens, com en els trams més pròxims als pobles, i per a crear un  pendent constant en els trams més costeruts i facilitar d’aquesta manera la pujada i baixada dels animals carregats.

L’empedrat consisteix en el pavimentat del ferm d’un camí amb pedres travades unes amb les altres. Les pedres que conformen l’empedrat no estan unides amb cap material ni argamassa, sinó que mantenen la seua posició pel contacte entre elles. Els espais on no hi ha contacte es rebleixen amb pedres més xicotetes i terra de la zona per a acabar de travar el seu moviment.

Els trams empedrats formen part d’un patrimoni molt vulnerable que sense manteniment té el risc de desaparéixer en un període curt de temps. Per tant, s’ha de demanar la conscienciació de tots els usuaris dels camins en la seua preservació. Igualment, s’ha d’evitar portar  a terme usos agressius de les zones pavimentades.


 
pavimento