Llucena

Aquesta peregrinació no se celebra a l'actualitat. Es conserven alguns acords del "Consell de Llucena" que hi fan referència (1.651), sense disposar de més dades. No obstant això, ha estat una important via de comunicació amb la costa, atès que va ser utilitzat durant segles per transportar la neu de les neveres de Penyagolosa. És conegut com el camí dels Nevaters.

El traçat, de 20 quilòmetres, transcorre per llocs amb gran valor ecològic i etnològic com ara el riu Llucena. Alguns dels punts d'interès de l’itinerari són el molí de l'Assut, el mas de la Costa o el mas de Sabater. Arribats al mas de Collado, cal parar atenció a l’espectacular vista que ofereix el cim Penyagolosa.

DESCARreGA EL TRACK

Botànica

Llucena se situa al voltant d’hortes a causa de la influència del riu i posteriorment cultius de secà i, a pocs metres, apareix la interacció entre ecosistemes forestals i agrícoles. Es poden observar ecosistemes forestals de pinàcies preferentment, i posteriorment van apareixen fagàcies i ginebres. Els masos que es troben pròxims als camins solen tindre antics cultius i restes d’oms (Ulmus minor) o altres espècies d’arbres. Als voltants dels rius o rierols es pot trobar una vegetació típica de ribera (Populus). L’aparició de fagàcies i pinàcies és un indicatiu del camí de la proximitat al Parc Natural de Penyagolosa. Cal destacar que a l’entorn de l’ermitori de Sant Joan prevalen les pinàcies. Llucena, des del punt de vista bioclimàtic, està situat en l’estatge mesomediterrani, que es caracteritza per espècies com Pinus halepensis, Genista valentina, Lonicera implexa, Quercus coccifera, Smilax aspera, Thymus piperella, Ulex parviflorus, Viburnum tinus, Cytisus patens, Daphne gnidium, Erica multiflora, Fraxinus ornus i Clematis flammula. L’itinerari transcorre cap a Sant Joan i l’abrupta orografia fa que es vaja pujant cap a l’estatge suprameditarrani, on es troba l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa.

Geologia

La població de Llucena és l’única població dels itineraris de “Camins de Penyagolosa” que es localitza sobre materials del període triàsic. Els materials observats pertanyents a aquest període són: argiles, algeps, dolomies, calcàries, calcàries dolomítiques i margues bigarrades. Posteriorment, i pràcticament en la totalitat del transcurs de l’itinerari fins a Sant Joan, la litologia correspon al període cretaci. En eixir del Triàsic es troba una zona de transició entre Juràssic i el Cretaci, on es perceben calcàries i dolomies. A continuació, es distingeixen gres, argiles i calcàries i, per últim, i abans d’arribar a Sant Joan, apareixen les margues i margocalcàries. En arribar a Sant Joan de Penyagolosa es perceben materials del període cretaci, com ara calcàries, calcàries ferruginoses, margocalcàries i calcàries arenoses, dolomies, gres, margues, arenes i argiles.

Fauna

Alguns trams del camí s’entrecreuen amb el riu Llucena, la qual cosa permet que puga ser observada la merla d’aigua, però únicament i exclusivament en aquells trams molt tranquils, amb aigua d’alta qualitat i abundant presència d’invertebrats aquàtics. En el riu també es poden observar aus pròpiament aquàtiques, com la fotja comuna, i espècies associades a la seua vegetació de ribera com la bosqueta pàl·lida, el mosquiter comú o l’estaranyit.

Aquest camí discorre pròxim a una zona de ribera amb tallats fluvials i boscs madurs on podrem observar la busquereta emmascarada, la cotxa cua-roja o el papafígol. Entre els mamífers és important la presència del gat salvatge, la cabra muntesa, la geneta, el teixó, el senglar i el cabirol. D’entre la fauna invertebrada destaquen les papallones graèllsia i apol·lo.

Avifauna de Llucena

Patrimoni material

L’itinerari de Llucena parteix cap al riu, un lloc on aprofitar la força de l’aigua en un altre temps. És per aquesta raó per la qual es poden observar molins, com el molí de l’Assut, o masos pròxims on aprofitaven l’aigua per a cultius de regadiu. Després d’una dura pujada es troba el Mas de la Costa, una gran masada on, rodejada de bancals, es cultivava el secà. Tal era la seua importància que es va construir al costat una escola rural en els temps de la Segona República. L’itinerari segueix cap al Mas de Collado travessant uns quants masos com el del Pelegrí, d’Olària o de Sabater. Aquest itinerari es coneix com El camí dels nevaters, perquè baixaven la neu de les muntanyes per als seus usos terapèutics en la Plana. Per aquest motiu es van construir les geleres de Fraga, per a conservar la neu, igual que la nevera de Penyagolosa. Travessant el barranc de la Pegunta s’arriba a l’ermita de Sant Joan.

Patrimoni inmaterial

Pot afirmar-se amb seguretat que Llucena va pelegrinar als santuaris de Sant Salvador de l’Alcalatén, prop de l’Alcora, al costat del castell que dóna nom a la comarca, i de Sant Joan de Penyagolosa l’any 1651, almenys, per acord del Consell Municipal de 25 de febrer, com últim intent després d’haver fet quatre processons a les ermites del seu terme i no haver obtingut la desitjada pluja. Aquestes quatre ermites són: Sant Miquel de les Torrocelles, situada en el camí dels pelegrins de les Useres; Sant Antoni de la Pedrenyera, en la part superior del poble, al costat de la carretera que va a Terol; Sant Vicent Ferrer, abans d’entrar en la població en aquesta mateixa carretera, i Mare de Déu de Loreto, que estava a l’entrada també de la població.

Paviments

En l’actualitat queden trams empedrats en pràcticament tots els itineraris a Sant Joan de Penyagolosa. Encara que de distintes dimensions, de diferents tipus de pedra i en un estat de conservació variable, és important destacar la importància de la conservació d’aquests trams.

Els itineraris culturals valencians són patrimoni material que s’ha de conéixer, preservar i transmetre. Els camins valencians vernacles no es poden datar amb certesa, però entre les variants trobem camins reals, camins de carro, camins de ferradura, senders i un llarg etcètera. L’ús dels camins va perdre la seua vocació quan, a mitjan del segle xx, l’èxode rural va acabar pràcticament amb el sistema de vida masover arrelat secularment en la zona de Penyagolosa. En una altra època la voluntat era facilitar els accessos a cada lloc del territori, per la qual cosa era necessari assegurar la durabilitat dels camins; per aquesta raó, en alguns casos, es van empedrar.

Els camins s’empedraven en llocs on hi havia el risc que el ferm lliscara: terrenys molt humits i amb presència important de fang, per a reduir l’erosió produïda pels torrents d’aigua, on el trànsit d’animals és intens, com en els trams més pròxims als pobles, i per a crear un pendent constant en els trams més costeruts i facilitar d’aquesta manera la pujada i baixada dels animals carregats.

L’empedrat consisteix en el pavimentat del ferm d’un camí amb pedres travades unes amb les altres. Les pedres que conformen l’empedrat no estan unides amb cap material ni argamassa, sinó que mantenen la seua posició pel contacte entre elles. Els espais on no hi ha contacte es rebleixen amb pedres més xicotetes i terra de la zona per a acabar de travar el seu moviment.

Els trams empedrats formen part d’un patrimoni molt vulnerable que sense manteniment té el risc de desaparéixer en un període curt de temps. Per tant, s’ha de demanar la conscienciació de tots els usuaris dels camins en la seua preservació. Igualment, s’ha d’evitar portar a terme usos agressius de les zones pavimentades.