Camins de Penyagolosa | Atzeneta del Maestrat
Logo de la Diputación de Castellón Logo de Camins de Penyagolosa

Atzeneta del Maestrat

Atzeneta del Maestrat

A principis del segle XVIII, Atzeneta va deixar de pelegrinar a Sant Joan de Penyagolosa substituint aquesta romeria per l'actual a l'ermita del Castell. No obstant això, l'antic itinerari segueix sent conegut i va cap Penyagolosa passant primer per Xodos.

Seguint els 21 quilòmetres de sendes i camins es poden veure paisatges molt diferenciats. En els primers quilòmetres es repeteix un bell paisatge agrari, destacant els ametllers i les oliveres entre les múltiples collites. Més endavant es troba el paisatge de muntanya característic castellonenc, amb arbres com roures, alzines o pinedes separats per rambles de cabal ocasional. S'observen moltes masies, entre les que destaquen el mas de Propet, un antic molí d'oli, o el mas de Vidal.


Powered by Wikiloc

Botànica

Atzeneta del Maestrat se situa al voltant de cultius de secà, principalment ametlers (Prunus dulcis) i oliveres (Olea europea) i algunes hortes i camps de cultiu on es planten cereals. A continuació, deixa pas a la interacció entre ecosistemes forestals i agrícoles. Es poden observar antics cultius on apareixen rebrots de pinàcies, i posteriorment, al seu costat, boscanys de ginebres. Els masos que es troben pròxims als camins solen tindre cultius antics i restes d’oms (Ulmus minor) o altres espècies d’arbres. Als voltants dels rius o rierols es pot trobar una vegetació típica de ribera (Populus). L’aparició de fagàcies i pinàcies és un indicatiu en el camí de la proximitat al Parc Natural de Penyagolosa. Cal destacar que a l’entorn de l’ermita de Sant Joan prevalen les pinàcies. Atzeneta del Maestrat, des del punt de vista bioclimàtic, està situada en l’estatge termomediterrani, que es caracteritza per espècies com Pinus halepensis, Genista valentina, Lonicera implexa, Quercus coccifera, Smilax aspera, Thymus piperella, Ulex parviflorus, Viburnum tinus, Cytisus patens, Daphne gnidium, Erica multiflora, Fraxinus ornus i  Clematis flammula. L’itinerari  transcorre cap a Sant Joan i l’abrupta orografia fa que es vaja pujant a l’estatge mesomediterrani i, posteriorment, a l’estatge supramediterrani, on es troba l’ermita de Sant Joan de Penyagolosa.


 
botaniza_atzeneta

Geologia

Atzeneta del Maestrat s’assenta sobre el període quaternari, on es poden percebre les argiles del Pla de Meanes. Posteriorment, el camí a Sant Joan de Penyagolosa porta cap a un Cretaci representat per calcàries, margues i calcàries ferruginoses. Sant Joan de Penyagolosa s’assenta sobre materials del període cretaci. Aquest període coincideix també en la zona per la qual discorre l’itinerari del camí. Encara que els materials observats pertanyen al mateix període, presenten molta diversitat. En els diferents recorreguts realitzats s’han reconegut: calcàries, calcàries ferruginoses, margocalcàries i calcàries arenoses, dolomies, gres, margues, arenes i argiles.


geologia_atze
cabras_atz

Fauna

L’inici del camí es caracteritza per la presència de cultius de secà, ja siga herbacis, com cereals, o de port arbori, principalment ametlers i oliveres. La presència de cereals permet l’observació del cruixidell o de la guatla. Una vegada superada la influència del nucli urbà el camí es caracteritza per una vegetació de garriga i matollar, la qual cosa propicia l’existència d’espècies adaptades a aquests ambients com les busqueretes, entre les quals destaca la busquereta cuallarga. També hi ha espècies de mamífers com les cabres munteses, raboses, teixons, llebres, eriçons, etc. Entre els rèptils destaquen algunes espècies de serps i els fardatxos.


 

Patrimoni material

El patrimoni material que caracteritza aquesta regió mediterrània està basat en la necessitat. L’arquitectura residencial està formada per masos. Són vivendes o grups de vivendes de dues o tres altures on es residia i es guardaven els animals per a cultivar i carregar. Estaven voltats de pallers i de les eres, on es processaven els cultius. Hi ha altres tipus de construccions basades en la necessitat: les construccions hidràuliques. Podem trobar tota una xarxa d’arquitectures relacionades amb l’extracció de l’aigua (pous, sénies, abeuradors, basses...), o que utilitzaven la força de l’aigua per a processar aliments, com els molins hidràulics. Quant al paisatge, es pot observar la humanització dels últims segles i l’adaptació del paisatge a l’ús agrícola. La parcel·lació del terreny i la construcció de vies de comunicació, així com alguns refugis, estan construïts a partir de la tècnica de la pedra seca. Una construcció menys comuna, però amb tot existent, són els cups de vi. En aquestes construccions es processaven els cultius del raïm i s’emmagatzemava. També hi ha algunes fortificacions, sobretot masos torrejats. I, finalment, destaca una llarga tradició religiosa, basada, fonamentalment, en peirons i ermites.

En els primers quilòmetres del camí destaca el Mas de Propet, una antiga almàssera d’oli, ara restaurada, que conserva la premsa en biga, única en el territori de Penyagolosa. L’acompanya una era pavimentada amb ceràmica també única en aquest entorn. Seguint el camí es troben diverses construccions aïllades, com ara forns de calç o una sénia d’extracció d’aigua. Es troben masades que combinaven el cultiu de cereals amb les oliveres i els ametlers. Alguns exemples podrien ser el Mangranar o l’Estepar. Més cap a Xodos es troben masos més característics o comuns en l’entorn de Penyagolosa: conjunts de dos o tres vivendes molt més humils. Exemples d’aquests podrien ser el Mas del Tossal o el Mas de la Paleta.


 
mas_atze

Patrimoni inmaterial

El tercer dilluns després de Pasqua de Resurrecció, el poble d’Atzeneta va en processó de rogativa al Castell, una ermita fortificada que es troba a quatre quilòmetres de distància del poble, aproximadament. Es coneguda com la del Castell de l’estiu, en contraposició a la que realitzen el 20 de gener, o el diumenge següent, coneguda per la seua data com la del Castell d’hivern. El seu origen es remunta a les que antigament realitzaven al santuari de Sant Joan de Penyagolosa, almenys fins a principis del segle xviii. Diu Jesús Miralles que a penes queda memòria oral d’aquesta, “només difuses referències que fins i tot es confonen amb un imaginari passat in illo tempore, dels pelegrins de les Useres per Atzeneta”. I el cas estrany, segons el mateix, és que no quede en la parròquia cap document que faça constar aquest passat. Simplement es diu en algun racional que el dilluns de la vuitena de Sant Vicent ‘avui es va a Sant Joan’, sense concretar mai que és de Penyagolosa, i des de 1710 diuen clarament ‘a Sant Joan del Castell’.


 
processo_atz

Paviments

En l’actualitat queden trams empedrats en pràcticament tots els itineraris a Sant Joan de Penyagolosa. Encara que de distintes dimensions, de diferents tipus de pedra i en un estat de conservació variable, és important destacar la importància de la conservació d’aquests trams.

Els itineraris culturals valencians són patrimoni material que s’ha de conéixer, preservar i transmetre. Els camins valencians vernacles no es poden datar amb certesa, però entre les variants trobem camins reals, camins de carro, camins de ferradura, senders i un llarg etcètera. L’ús dels camins va perdre la seua vocació quan, a mitjan del segle xx, l’èxode rural va acabar pràcticament amb el sistema de vida masover arrelat secularment en la zona de Penyagolosa. En una altra època la voluntat era facilitar els accessos a cada lloc del territori, per la qual cosa era necessari assegurar la durabilitat dels camins; per aquesta raó, en alguns casos, es van empedrar.

Els camins s’empedraven en llocs on hi havia el risc que el ferm lliscara: terrenys molt humits i amb presència important de fang, per a reduir l’erosió produïda pels torrents d’aigua, on el trànsit d’animals és intens, com en els trams més pròxims als pobles, i per a crear un  pendent constant en els trams més costeruts i facilitar d’aquesta manera la pujada i baixada dels animals carregats.

L’empedrat consisteix en el pavimentat del ferm d’un camí amb pedres travades unes amb les altres. Les pedres que conformen l’empedrat no estan unides amb cap material ni argamassa, sinó que mantenen la seua posició pel contacte entre elles. Els espais on no hi ha contacte es rebleixen amb pedres més xicotetes i terra de la zona per a acabar de travar el seu moviment.

Els trams empedrats formen part d’un patrimoni molt vulnerable que sense manteniment té el risc de desaparéixer en un període curt de temps. Per tant, s’ha de demanar la conscienciació de tots els usuaris dels camins en la seua preservació. Igualment, s’ha d’evitar portar  a terme usos agressius de les zones pavimentades.


 
pavi_atze