Culla

Les primeres notícies que es tenen d'aquesta rogativa són anteriors a l'any 1.400. En l'actualitat, la rogativa de Culla comença el divendres abans el Corpus Christi. És un trajecte d'anada i tornada que dura dos dies i que recorre els 27 quilòmetres que separen la població fins a Sant Joan de Penyagolosa demanant salut, aigua i bones collites.

El trajecte travessa el riu Montlleó, de gran bellesa paisatgística. Les persones que participen s'aturen en alguns llocs d'interès com l'ermita de Sant Bertomeu de Boi al segle XIV, al pla de Vistabella, la font de l'Alforí o la pineda de l'Espino abans d'arribar a l'ermita. Cal destacar l'arquitectura popular que acompanya tot l'itinerari. Exemples d'aquesta poden ser el mes Nou o el mes de l'Alar.

DescarREga el track

Botànica

Culla se situa al voltant de cultius de secà, principalment ametlers (Prunus dulcis), alguns pasturatges i camps de cultiu on es planten cereals. A continuació, deixa pas a la interacció entre ecosistemes forestals i agrícoles. Es poden observar antics cultius on apareixen rebrots de pinàcies, i posteriorment, al seu costat, boscanys de ginebres. Els masos que es troben pròxims als camins solen tindre cultius antics i restes d’oms (Ulmus minor) o altres espècies d’arbres. Als voltants dels rius o rierols es pot trobar una vegetació típica de ribera (Populus). L’aparició de fagàcies i pinàcies és un indicatiu en el camí de la proximitat al Parc Natural de Penyagolosa. Cal destacar que a l’entorn de l’ermita de Sant Joan prevalen les pinàcies. Culla, des del punt de vista bioclimàtic, està situada en l’estatge mesomediterrani, que es caracteritza per espècies com Pinus halepensis, Genista valentina, Lonicera implexa, Quercus coccifera, Smilax aspera, Thymus piperella, Ulex parviflorus, Viburnum tinus, Cytisus patens, Daphne gnidium, Erica multiflora, Fraxinus ornus i Clematis flammula. El Pla de Vistabella és la gran extensió on es cultiven creïlles i fagàcies amb Tuber Melanosporum. L’itinerari transcorre cap a Sant Joan i l’abrupta orografia fa que es vaja pujant sobre l’estatge mesomediterrani i, posteriorment, a l’estatge supramediterrani, on es troba l’ermita de Sant Joan de Penyagolosa.

Geologia

La població de Culla s’assenta sobre els materials del període cretaci, representats per gres i margues. Posteriorment, el camí a Sant Joan de Penyagolosa respon a un Cretaci, encara que es perceben influències del Juràssic. Al llarg del camí la litologia va variant en funció de l’orografia i de l’època cretàcica i, finalment, es poden percebre calcàries i dolomies fins arribar al Quaternari del Pla de Vistabella. Les argiles del Quaternari porten el camí cap a les muntanyes prèvies a Sant Joan de Penyagolosa, on principalment les calcàries i margues acompanyen el camí al costat d’arenes i argiles. Sant Joan de Penyagolosa s’assenta sobre materials del període cretaci, i coincideix també aquest període en la zona per la qual discorre l’itinerari del camí. Encara que els materials observats pertanyen al mateix període, presenten molta diversitat. En els diferents recorreguts realitzats s’han reconegut: calcàries, calcàries ferruginoses, margocalcàries i calcàries arenoses, dolomies, gres, margues, arenes i argiles.

Fauna

La fauna que pobla el terme de Culla, i per consegüent el camí a Sant Joan, es basa en aus rapaces, voltors, senglars, cabra muntesa, xicotets rosegadors, etc. Al llarg dels camins que tenen el seu inici en nuclis urbans o passen prop d’aquests, s’observa la presència de cultius de secà, alguns dels quals estan abancalats i altres, com el Pla de Vistabella, amb grans extensions de cultius extensius, on es combina el cereal, el cultiu de la creïlla i el cultiu de la tòfona, amb mosaics de boscanys i llindes. D’una forma menys representativa també es cultiva la vinya.

En el Pla és fàcil trobar el sebel·lí, espècie que únicament es pot observar en dos camins, aquest i el de Xodos. A més, en aquests camins s’observen boscanys de ginebres en zones pedregoses, prats i herbassars d’ambients frescos, hàbitats on es poden observar gralles de bec roig durant l’hivern sense haver d’ascendir al cim de Penyagolosa. En aquest es poden observar bardissers durant l’hivern. Al seu torn, es distribueixen formacions de pins denses, així com boscanys menys densos. En l’últim tram, com en la resta de camins, es distribueixen formacions denses de pinassa i boscanys menys densos.

Avifauna de Culla

Patrimoni material

Es poden destacar els conjunts paisatgístics que formen el Mas de l’Alar i els seus abancalaments, en els primers quilòmetres d’itinerari, a l’entorn del riu Montlleó. També l’arribada a Sant Bertomeu del Boi i les seues masies veïnes, Mas de Campos, de Capote i de la Coixa. Així com el conjunt de les Lloses, amb vista al Pla de Vistabella. Les sénies, en el mateix Pla, pous i fonts determinen una configuració hídrica particular fins a arribar als voltants de l’Espino, on endinsant-se en el bosc s’arriba a l’ermita de Sant Joan de Penyagolosa.

Patrimoni inmaterial

Cada divendres i dissabte de la setmana del Corpus Christi, Culla compleix la tradició dels seus avantpassats. Els veïns d’aquesta població de l’Alt Maestrat recorren a peu el camí que els separa de Sant Joan de Penyagolosa per a tornar a la població l’endemà pel mateix camí.

Els documents més antics que es conserven sobre aquesta rogativa participativa daten de l’any 1404, per la qual cosa és considerada una de les més antigues de la província de Castelló. Ha conservat els seus rituals ‘intactes’ gràcies al fervor popular. Això, juntament amb l’alt valor etnològic, històric i cultural que posseeix, va ser determinant perquè el Ple del Consell aprovara la declaració com a Bé d’Interés Cultural Immaterial, juntament amb els pelegrins de les Useres.

L’objectiu d’aquest tipus de rogativa d’origen medieval sempre va ser el d’implorar pluges que proporcionaren bones collites, així com salut i pau, tal com diu el cant tradicional de l’O vere Deus amb la seua petició de salutem, pacem et pluviam de coelis.

L’endemà, dissabte, els pelegrins reprendran el camí del dia anterior. Amb la posta del sol arribaran al poble, on la processó dels Pendons, estendards medievals de considerable altura, i multitud de persones els donaran una càlida benvinguda en el nucli històric de la població i els acompanyaran fins a l’església, on es cantaran els gojos a Sant Joan.

Paviments

En l’actualitat queden trams empedrats en pràcticament tots els itineraris a Sant Joan de Penyagolosa. Encara que de distintes dimensions, de diferents tipus de pedra i en un estat de conservació variable, és important destacar la importància de la conservació d’aquests trams.

Els itineraris culturals valencians són patrimoni material que s’ha de conéixer, preservar i transmetre. Els camins valencians vernacles no es poden datar amb certesa, però entre les variants trobem camins reals, camins de carro, camins de ferradura, senders i un llarg etcètera. L’ús dels camins va perdre la seua vocació quan, a mitjan del segle xx, l’èxode rural va acabar pràcticament amb el sistema de vida masover arrelat secularment en la zona de Penyagolosa. En una altra època la voluntat era facilitar els accessos a cada lloc del territori, per la qual cosa era necessari assegurar la durabilitat dels camins; per aquesta raó, en alguns casos, es van empedrar.

Els camins s’empedraven en llocs on hi havia el risc que el ferm lliscara: terrenys molt humits i amb presència important de fang, per a reduir l’erosió produïda pels torrents d’aigua, on el trànsit d’animals és intens, com en els trams més pròxims als pobles, i per a crear un pendent constant en els trams més costeruts i facilitar d’aquesta manera la pujada i baixada dels animals carregats.

L’empedrat consisteix en el pavimentat del ferm d’un camí amb pedres travades unes amb les altres. Les pedres que conformen l’empedrat no estan unides amb cap material ni argamassa, sinó que mantenen la seua posició pel contacte entre elles. Els espais on no hi ha contacte es rebleixen amb pedres més xicotetes i terra de la zona per a acabar de travar el seu moviment.

Els trams empedrats formen part d’un patrimoni molt vulnerable que sense manteniment té el risc de desaparéixer en un període curt de temps. Per tant, s’ha de demanar la conscienciació de tots els usuaris dels camins en la seua preservació. Igualment, s’ha d’evitar portar a terme usos agressius de les zones pavimentades.