Com cada any, Puertomingalvo, a la província de Terol, celebra les festes en honor de Sant Joan a principis del mes de maig. L'acte central, i més important, és la romeria, que partint des del poble transcorre per les pistes forestals del terme municipal fins a arribar a l'ermita de Sant Joan de Penyagolosa.
Els 11 quilòmetres de trajecte irregular es compensen amb unes magnífiques vistes del barranc del riu Carbo, la serra de la Batalla o el Rebollar. Des de l’eixida del poble, les construccions tipíques criden l’atenció durant tot el camí. Exemples d’aquestes poden ser el mas de Juanao, la Torre Mosquit o el mas Roig.
Puertomingalvo se situa al voltant d’antics pasturatges i a pocs metres apareix la interacció entre ecosistemes forestals i agrícoles. Es poden observar ecosistemes forestals madurs de fagàcies, ginebres i pinàcies. Els masos que es troben pròxims als camins solen tindre antics cultius i restes d’oms (Ulmus minor) o altres espècies d’arbres. Cal destacar que a l’entorn de l’ermitori de Sant Joan prevalen les pinàcies. L’itinerari transcorre per l’estatge supramediterrani cap a Sant Joan.
La població de Puertomingalvo s’assenta sobre els materials del període cretaci, i el recorregut i itinerari cap a Sant Joan manté l’època cretàcica, encara que la litologia varia. La població està assentada sobre calcàries i margues i, posteriorment, van apareixen arenes i argiles al costat de calcàries, margues i calcàries ferruginoses. Sant Joan de Penyagolosa s’assenta sobre materials del període cretaci, i aquest període coincideix també en la zona per la qual discorren tots els itineraris dels camins estudiats. Encara que els materials observats pertanyen al mateix període, presenten molta diversitat. En els diferents recorreguts realitzats s’han reconegut: calcàries, calcàries ferruginoses, margocalcàries i calcàries arenoses, dolomies, gres, margues, arenes i argiles.
El camí es caracteritza per la presència de cultius de cereal en mosaic de boscos laxos de pi, prats i herbassars d’ambients frescos. També són freqüents les formacions de masses boscoses denses de pi, així com de boscanys de ginebre en pedregars. En l’últim tram, el camí s’endinsa en un bosc de pinassa. Les dades d’avifauna corresponen a totes aquelles aus que potencialment es poden observar al llarg de tot el camí, entre les quals destaquen, per estar presents en quatre dels deu camins, la bosqueta pàl·lida, el papafígol i la titeta. Entre els mamífers es destaquen la cabra muntesa, el conill comú, la rabosa, el gat salvatge, la geneta i el senglar. Entre els rèptils i amfibis, la granota comuna, la granoteta de punts, el gripau corredor i diferents tipus de rèptils com la colobra bastarda, el lludrió ibèric, la sargantana cuallarga o l’escurçó comú.
En els primers quilòmetres del camí destaquen el Mas de la Vega, la Torrica i el Mas de Juanao, en l’horta de Puertomingalvo. Seguint el camí es troba el Mas Umbrión i el Masico Juan, molt a prop del barranc del Carbo. En passar al terme municipal de Vistabella del Maestrat es troba la Torre Mosquit, un mas amb torre defensiva amb vista a l’Alt Millars. Abans d’arribar a Sant Joan es troba el Mas Roig. Per les seues característiques constructives podria ser un dels masos més antics de l’entorn de Penyagolosa. Hi ha també construccions que aprofiten les formes de les roques per a, mitjançant un mur de pedra seca, formar un recer per a quantitats xicotetes de bestiar o per als mateixos pastors.
Des de l’edat mitjana, possiblement en els segles xiv o xv, es realitzava aquesta romeria el primer divendres de maig. Actualment se celebra el dissabte més pròxim al primer divendres (de maig), de manera que no puguen coincidir amb els romeus de les Useres (que pelegrinen l’últim divendres i dissabte d’abril) i els de Puertomingalvo.
El divendres es feien voltejar les quatre campanes de l’església i, després d’unes breus oracions, es donava inici al pelegrinatge A mitjan recorregut, l’oficiant havia de beneir els termes municipals de Puertomingalvo, Mosquerola, Villahermosa del Río i Vistabella. En arribar al Pino Cacho, molt prop del final del recorregut, es produïa un nou agrupament per a resar els misteris dolorosos, l’O vere Deus i les lletanies dels sants. Ja arribats a la meta, davant de la font Cubierta es produïa la trobada i intercanvi de salutacions reverencials entre les banderes, les creus i les relíquies que portaven els sacerdots de Puertomingalvo i Sant Joan. Després d’un breu descans se celebrava una missa que concloïa amb el cant dels gojos a Sant Joan i el bes a la seua relíquia. A l’eixida de l’acte litúrgic, cap a les dues de la vesprada, tenia lloc un dinar que l’ajuntament sufragava.
Després del dinar s’efectuava la tornada a mitjan vesprada amb unes pautes molt semblants a les de l’anada. En els contraforts de Puertomingalvo, als peus del peiró del Dornajo, acudien a rebre els romeus els que no havien pogut acompanyar-los en l’anada. Finalitzava en l’església de la Purificació i Sant Blai, on els participants entonaven un càntic marià, rebien la benedicció i eren acomiadats pel capellà.
En l’actualitat queden trams empedrats en pràcticament tots els itineraris a Sant Joan de Penyagolosa. Encara que de distintes dimensions, de diferents tipus de pedra i en un estat de conservació variable, és important destacar la importància de la conservació d’aquests trams.
Els itineraris culturals valencians són patrimoni material que s’ha de conéixer, preservar i transmetre. Els camins valencians vernacles no es poden datar amb certesa, però entre les variants trobem camins reals, camins de carro, camins de ferradura, senders i un llarg etcètera. L’ús dels camins va perdre la seua vocació quan, a mitjan del segle xx, l’èxode rural va acabar pràcticament amb el sistema de vida masover arrelat secularment en la zona de Penyagolosa. En una altra època la voluntat era facilitar els accessos a cada lloc del territori, per la qual cosa era necessari assegurar la durabilitat dels camins; per aquesta raó, en alguns casos, es van empedrar.
Els camins s’empedraven en llocs on hi havia el risc que el ferm lliscara: terrenys molt humits i amb presència important de fang, per a reduir l’erosió produïda pels torrents d’aigua, on el trànsit d’animals és intens, com en els trams més pròxims als pobles, i per a crear un pendent constant en els trams més costeruts i facilitar d’aquesta manera la pujada i baixada dels animals carregats.
L’empedrat consisteix en el pavimentat del ferm d’un camí amb pedres travades unes amb les altres. Les pedres que conformen l’empedrat no estan unides amb cap material ni argamassa, sinó que mantenen la seua posició pel contacte entre elles. Els espais on no hi ha contacte es rebleixen amb pedres més xicotetes i terra de la zona per a acabar de travar el seu moviment.
Els trams empedrats formen part d’un patrimoni molt vulnerable que sense manteniment té el risc de desaparéixer en un període curt de temps. Per tant, s’ha de demanar la conscienciació de tots els usuaris dels camins en la seua preservació. Igualment, s’ha d’evitar portar a terme usos agressius de les zones pavimentades.
