L’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa recau en el terme de Vistabella del Maestrat i és per aquesta devoció que els veïns d’aquest poble van en rogativa tres vegades a l’any fins aquest lloc. El diumenge de Pentecostés, el 29 d’agost, en honor a la mort de sant Joan Baptista i la seua nativitat, el 24 de juny.
A través dels empedrats del camí dels Pinarets, la població de Vistabella va caminant cap al pla del mateix nom per a recórrer els aproximadament 9 quilòmetres que la separen de l’ermita. Cal destacar la bella panoràmica que ofereix l’itinerari del pla i el cim de Penyagolosa. Arribats a la font de l’Espino, la peregrinació avança pels pinars de Sant Joan on es poden observar arbres monumentals com el Pi de les Quatre Forques o el Pi del Planàs.
Vistabella se situa al voltant de cultius de secà, principalment, alguns pasturatges i camps de cultiu on es planten cereals. A continuació, deixa pas a la interacció entre ecosistemes forestals i agrícoles. Es poden observar antics cultius on apareixen rebrots de pinàcies i boscanys de ginebres. Els masos que es troben pròxims als camins solen tindre antics cultius i restes d’oms (Ulmus minor) o altres espècies d’arbres. Als voltants dels rius o rierols es pot trobar una vegetació típica de ribera (Populus). L’aparició de fagàcies i pinàcies és un indicatiu en el camí de la proximitat al Parc Natural de Penyagolosa. Cal destacar que a l’entorn de l’ermitori de Sant Joan prevalen les pinàcies. El Pla de Vistabella és la gran extensió on es cultiven creïlles i fagàcies amb Tuber melanosporum. L’itinerari transcorre des de l’estatge mesomediterrani cap a Sant Joan i l’abrupta geografia fa que es vaja pujant cap a l’estatge suprameditarrani, on es troba l’ermitori.
La població de Vistabella del Maestrat geològicament s’assenta en el període cretaci sobre materials com calcàries, margues i calcàries ferruginoses. Posteriorment, el període juràssic es troba representat mitjançant un aflorament important al sud-est de la població de Vistabella del Maestrat. Els materials del Juràssic reconeguts en aquesta zona són: calcàries ferruginoses fins a arribar al Quaternari (Pla de Vistabella), representat per argiles fins a portar a les muntanyes prèvies a Sant Joan de Penyagolosa, on principalment les calcàries i margues acompanyen el camí al costat d’arenes i argiles. Sant Joan de Penyagolosa s’assenta sobre materials del període cretaci, i aquest període coincideix també en la zona per la qual discorre l’itinerari del camí. Encara que els materials observats pertanyen al mateix període, presenten molta diversitat. En els diferents recorreguts realitzats s’han reconegut: calcàries, calcàries ferruginoses, margocalcàries i calcàries arenoses, dolomies, gres, margues, arenes i argiles.
La fauna que es troba al terme de Vistabella, i per consegüent en el camí a Sant Joan, es basa en aus rapaces, voltors, senglar, cabra muntesa, xicotets rosegadors, etc. Al llarg dels camins que tenen el seu inici en nuclis urbans o passen prop d’aquests s’observa la presència de cultius de secà, alguns d’aquests abancalats i altres, com el Pla de Vistabella, en grans extensions de cultius extensius, on es combina el cereal, el cultiu de la creïlla i el cultiu de la tòfona, amb mosaics de boscanys i llindes. D’una forma menys representativa també es cultiva la vinya.
En el Pla és fàcil trobar el sebel·lí, espècie que només es pot trobar en dos camins, aquest i el en el Xodos. A més, en aquests camins s’observen boscanys de ginebres i savines en zones pedregoses, prats i herbassars d’ambients frescos, hàbitats on es poden trobar gralles de bec roig durant l’hivern sense haver d’ascendir al cim de Penyagolosa. En aquest es pot observar el bardisser alpí durant l’hivern.
En els primers quilòmetres del camí destaca l’ermita de Sant Antoni, de camí al cementeri, que obri la baixada fins al Pla de Vistabella per un camí entre parets i bancals de pedra seca. Deixant l’Alforí i la seua font enrere, el camí discorre fins a l’Espino i la seua font, on s’endinsa a través de les muntanyes de pi fins a l’ermitori de Sant Joan. El camí està voltat de masos, que no intercedeixen en aquest, però que demostren la vital importància del Pla en una altra època.
El poble de Vistabella va tres vegades a l’any oficialment al santuari de Sant Joan de Penyagolosa. Dues en romeria festiva, i el 28 d’agost, dia de la seua degollació.
El trajecte passa pel carrer Major cap al cementeri i l’ermita de Sant Antoni, i es canten les lletanies dels sants i l’O vere Deus. L’antiga processó de comiat queda reduïda al mínim pels que es queden en el poble, i els altres, fins i tot les autoritats, segueixen per l’antic camí real fins a Sant Joan.
La campana del santuari anuncia que el pelegrinatge està pròxim i la seua pròpia processó ix a rebre-la amb la imatge del sant en la peanya. Se saluden amb el xoc del “Misericòrdia” entre els estendards, les creus processionals i els reliquiaris. De nou s’entona l’O vere Deus i les lletanies, ara en castellà, i es dirigeixen a l’interior del temple. Entren per la porta principal. Les invocacions són les titulars i altres d’especial devoció de Vistabella: Sant Joan Baptista i Santa Bàrbara, Sant Antoni i Sant Bartomeu, i acaben amb Omnes sancti et sanctae Dei, perquè intercedisquen per ells. En acabar es descansa uns minuts fins que comença la missa, que acabarà amb el cant dels gojos del titular, mentre els pelegrins besen la relíquia del santuari.
En acabant de dinar, a mitjan vesprada, es forma la processó d’eixida amb el mateix ritual que la del matí en el poble. Passen tots els pelegrins davant de la creu, el reliquiari i la imatge del sant en la peanya. Amb l’últim acaba la seua missió i torna al temple.
En l’actualitat queden trams empedrats en pràcticament tots els itineraris a Sant Joan de Penyagolosa. Encara que de distintes dimensions, de diferents tipus de pedra i en un estat de conservació variable, és important destacar la importància de la conservació d’aquests trams.
Els itineraris culturals valencians són patrimoni material que s’ha de conéixer, preservar i transmetre. Els camins valencians vernacles no es poden datar amb certesa, però entre les variants trobem camins reals, camins de carro, camins de ferradura, senders i un llarg etcètera. L’ús dels camins va perdre la seua vocació quan, a mitjan del segle xx, l’èxode rural va acabar pràcticament amb el sistema de vida masover arrelat secularment en la zona de Penyagolosa. En una altra època la voluntat era facilitar els accessos a cada lloc del territori, per la qual cosa era necessari assegurar la durabilitat dels camins; per aquesta raó, en alguns casos, es van empedrar.
Els camins s’empedraven en llocs on hi havia el risc que el ferm lliscara: terrenys molt humits i amb presència important de fang, per a reduir l’erosió produïda pels torrents d’aigua, on el trànsit d’animals és intens, com en els trams més pròxims als pobles, i per a crear un pendent constant en els trams més costeruts i facilitar d’aquesta manera la pujada i baixada dels animals carregats.
L’empedrat consisteix en el pavimentat del ferm d’un camí amb pedres travades unes amb les altres. Les pedres que conformen l’empedrat no estan unides amb cap material ni argamassa, sinó que mantenen la seua posició pel contacte entre elles. Els espais on no hi ha contacte es rebleixen amb pedres més xicotetes i terra de la zona per a acabar de travar el seu moviment.
Els trams empedrats formen part d’un patrimoni molt vulnerable que sense manteniment té el risc de desaparéixer en un període curt de temps. Per tant, s’ha de demanar la conscienciació de tots els usuaris dels camins en la seua preservació. Igualment, s’ha d’evitar portar a terme usos agressius de les zones pavimentades.
